El teu nom és Olga

ESPINÀS, Josep Maria; El teu nom és Olga; Edicions La Campana; Barcelona, 2016.

Què us diré d'Espinàs. Algú que té els sants pebrots de posar només el seu cognom a la coberta d'un llibre seu és un megalòman o algú realment molt conegut. Espinàs no és un megalòman.

Josep Maria Espinàs, el vaig conèixer quan vaig fer llegir els meus alumnes de Formació Professional alguns dels seus llibres de viatges i, durant, un temps, vaig tenir la temptació de pensar que era per aquests llibres que Espinàs podia ser considerat un gran escriptor. Però no. Allò que el fa una de les grans plomes catalanes de tots els temps és el fet d'escriure una columna diària a la premsa des de fa una pila molt gran d'anys (quaranta, em penso). S'ha de ser un escriptor de raça i un profund observador per no morir en l'intent.

La prosa d'Espinàs és tranquil·la, equilibrada i de bon llegir. A través del que escriu sembla un home que s'hi pot parlar amb calma. Un home que sap escoltar. En altres aquest "bonisme" de què fa gala semblaria impostat. En ell és una mostra que és una bona persona. Però fixeu-vos que aquesta característica és purament accidental, aquí. A mi, el que m'interessa és que un escriptor escrigui bé, encara que sigui el cabró més gran del món. I Espinàs escriu bé.

El teu nom és Olga és un recull de disset, diguem-ne, cartes que l'autor va escriure l'any 1986 a la seva filla, que pateix, és, té la síndrome de Down. L'oració anterior no està ben redactada perquè necessita un parell d'aclariments, però és que jo no sóc Espinàs. En primer lloc, faig servir l'expressió dubitativa "diguem-ne" perquè les cartes són falses cartes: van ser pensades i escrites com un llibre, no adreçat a Olga, la seva filla, sinó als lectors que l'any 86 potser encara tenien prejudicis i dubtes sobre les persones amb aquesta síndrome. En segon lloc, no sé si la síndrome de Down es té, es pateix o, simplement, s'és. El que sí sé és que no és una malaltia.

En aquestes cartes, Espinàs s'adreça a la seva filla per, pretesament, explicar-li com ell se sent per ser pare d'una persona com ella. Ho fa en un estil molt senzill i pot semblar que és així perquè la seva filla ho pugui entendre. Però, novament, no. L'estil és senzill perquè és l'estil d'Espinàs; que, a més, és conscient (i ho expressa en diverses ocasions) que la seva filla no podrà entendre moltes de les coses que hi diu.

El llibre està adreçat al lector, no a Olga, i vol ser una explicació clara del que representa tenir un fill amb la síndrome de Down. I aquí la cosa curiosa que tots hem vist en alguns pares de Downs: se senten afortunats de ser-ho; quan els anys passen i superen la sotragada inicial, són més les coses positives que tota la resta. Encara que, és cert, els "altres" no ens podem treure del cap que, en el fons, aquesta percepció és una manera exemplar de fer el cor fort davant l'adversitat.

Aquest llibre, però, m'ha servit per aprendre que els Downs tenen, a més de moltes limitacions, facetes en què superen la resta de la gent. Tenen una vida emocional molt intensa i són més empàtics que el comú dels mortals. Olga, a més, és una gestora més que hàbil de la vida emocional de la seva família i Espinàs no s'està de dir-li que se sent molt agraït de ser l'objecte de la cura de la seva filla.

Per acabar, diré que m'ha cridat l'atenció el grau de naturalitat amb què l'autor fa servir els termes "subnormal" i "mongòlic". Crec que, davant el valor pejoratiu que la societat els atribueix, l'autor en fa una defensa d'orgull. Una mica com van fer el negres americans davant precisament de la paraula "negre". No sé si avui dia l'autor en reivindicaria l'ús, perquè definitivament són considerats termes políticament incorrectes.

Més enllà de la lliçó moral i de l'exercici de sinceritat, la d'Espinàs és sempre una prosa que fa de bon llegir. Un exemple d'un català senzill i impecable. En recomano absolutament la lectura.

El librero de Kabul

SEIERSTAD, Asne; El librero de Kabul; Maeva Ediciones; Madrid, 2005.

El librero de Kabul és un altre llibre que va venir a parar a les meves mans per casualitat (algun dia hauré de reflexionar sobre allò que fa que llegim uns llibres i uns altres, no). Asne Seierstad és una periodista noruega que ha treballat com a corresponsal (de guerra o de desastre?) a Afganistan. Després de la caiguda dels talibans va viure durant un temps a casa d'un llibreter de Kabul. Fruit d'aquesta experiència va sorgir aquesta, diguem-ne novel·la.

No sé com definir-la exactament, perquè és una ficció, però té sòlids lligams amb l'experiència vital de l'autora. És una novel·la, certament ho és. Totes les novel·les (excepte, potser, les de Marcial Lafuente Estefanía) responen a aquestes circumstàncies, no?

Diu a la contracoberta, al text promocional fet per convèncer els curiosos indecisos que fullegen el llibre en una llibreria, que Sultan Khan, el llibreter, és un amant de la cultura i gran defensor de les llibertats humanes. Això és molt lloable. El que passa és que el seu personantge a la novel·la és un tirà que esclavitza la seva família i que és implacable amb tothom que entra en contacte amb ell. Sempre, entenem-ho bé, en paràmetres europeus; perquè suposo que deu ser un home molt obert, en termes afganesos. Això sí, el que ningú li pot negar és l'odi als talibans (mantingut fins i tot sabent que gran part del seu pròsper negoci consistia a saltar-se les prohibicions en matèria editorial d'aquests nois tan simpàtics).

Seierstad ens fa un retrat de la societat afganesa (en concret de les dones afganeses) que és fàcil de resumir: tot i que els talibans han sigut foragitats de Kabul i que, doncs, no hi ha obstacles perquè aquesta ciutat torni a ser el centre urbà relativament modern que havia estat durant l'ocupació soviètica, la gent és terriblement tradicionalista. Se'ns fa la descripció d'una societat patriarcal i hiperconservadora. Tinguem present que el personatge que dóna nom al llibre és considerat modern i obert, en comparació amb la mitjana del país.

No oblidem, però, que es tracta d'una ficció i, per tant, no podem confiar que sigui un retrat fidel de la realitat encara que la seva redacció ens porta a aquesta presumpció.

És una obra oportunista que respon a l'interès occidental per aquest país asiàtic, però una lectura interessant, de caràcter antropològic, apta per a occidentals; sobretot si estem instal·lats en l'etnocentrisme europeu que fa que pensem que som el més millor del planeta i de l'univers. Tanmateix, i posats al cas, si es tracta d'una aproximació a Afganistan, prefereixo Mil sols esplèndids o El caçador d'estels.

Les aigües de l'eterna joventut

LEON, Donna; Les aigües de l'eterna joventut; Ecicions 62 (col·leció El Balancí, número 752); Barcelona, 2016).

Les aigües de l'eterna joventut és la meva primera novel·la de Donna Leon (pronunciat [líon]) i, doncs, l'única de la sèrie del comissari Guido Brunetti.

Mireu-ne la portada: el nom de l'autora apareix més gran que el títol de l'obra. Això, per a mi, és sospitós: aquest llibre fa ferum de "best seller", amb tot el que significa, de negatiu. Ho sento, no hi puc fer més.

Això, no obstant, feia temps que tenia ganes de llegir un llibre de la sèrie. La novel·la policíaca m'agrada i, per a mi, el terme subgènere no és pejoratiu (però el de "best seller", sí; sóc incoherent, ja ho sé).

He de dir que és nota que es tracta d'una novel·la escrita per una dona (i traduïda per una altra, tot sigui dit). Tampoc això és dolent, en la meva opinió. Penseu que no he dit que sigui literatura per a dones; he dit que és literatura escrita per una dona. I això significa que hi ha un enfocament diferent del que probablement triaria un home. M'explico. Hi ha un interès especial per les relacions socials, per la roba, pel menjar, per les emocions... Tots aquests marcadors són més intensos del que ho serien, crec, en una novel·la policíaca escrita per un home. Per posar un exemple, el meu admirat Pedrolo segurament resoldria el tema d'un dinar amb una oració seca i plena de mala bava i avall! No és el cas de Donna Leon. Ara bé, també autors policíacs masculins donen molta importancia al menjar, Vazquez Montalbán i Camilleri, sense anar més lluny. Vull dir que no hi trobo cap mal que Leon faci èmfasi en tot això, només constato que tinc la sensació que té a veure amb la seva condició de dona. I crec que ja he dit abans en aquest blog que considero que la millor novel·la catalana del segle XX és La Plaça del Diamant, que tampoc és literatura per a dones.

El que no m'agrada és que és una novel·la amb poca acció, amb poca violència. Amb massa burocràcia i despatxos i amb poca sang. Això és una qüestió de gust i jo sóc més dels esquitxos de sang i vísceres d'un Pedrolo o d'un Fuster.

Per altra banda, veig el Brunetti una mica totxo, amb un cert complex d'inferioritat social, i sense l'agudesa dialògica del Rubén Bevilacqua (en general, de tots els personatges de la sèrie de Lorenzo Silva protagonitzada per aquest guàrdia civil; i he de reconèixer que això és una mica fals: el nivell d'intelligència general de la raça humana no dóna perquè es trobi una concentració tal de diàlegs estupends com trobem a les seves obres, però m'agrada). És massa real, el Brunetti, ves.

Amb tot, la novel·la és intel·ligent i fa de bon llegir. Malgrat tots els aparents retrets que hi ha més amunt (que quedi clar: no ho són), en recomano la lectura. Reformulo l'oració: precisament per tots aquells aparents retrets, recomano aquesta novel·la.

Bodas de sangre

GARCÍA LORCA, Federico; Bodas de sangre; Ediciones Cátedra (Col·lecció Letras Hispánicas, núm. 231); Madrid, 2007.

Amb Bodas de sangre, Federico Garcia Lorca va voler demostrar que escriure tragèdia en el sentit aristotèlic del terme era posible a l'Europa del segle XX. Tot això emmarcat en la polèmica que sostenia que la literatura europea ja només podia produir drames burgesos desproveïts de la grandesa (i de l'absurditat, tot s'ha de dir) de la tragèdia grega clàssica.

Això sí, Lorca va fer trampa. Sí que escriu una tragèdia en l'entorn literari europeu però situant l'acció a la seva Andalusia. I quan dic "la seva Andalusia" no vull dir Andalusia, sinó l'Andalusia profunda de Federico García Lorca, aquella terra a mig camí entre la realitat de la vetlla i el món oníric, aquella terra de la violència, de la sang i de la pulsió sexual a flor de pell. Sí, Lorca fa una tragèdia. En majúscules i potser a l'únic lloc on era possible. O potser no, perquè també hi ha la Sicília profunda, la Irlanda profunda...

Lorca escriu una peça teatral perfecta, de personatges condemnats pel destí, de titelles que són empesos cegament cap al desenllaç sanguinolent. Una obra en què no sobra ni una paraula, ni una acotació. Una gran obra que, tot sigui dit, no va gaudir d'èxit de públic fins que no va passar per la "traducció escènica" de la Xirgú (que, el que són les coses, no és que fos precisament una dona rural andalusa).

He gaudit molt de la relectura d'aquesta obra mestra. No cal dir que és una aposta segura.

Pedra de Tartera

BARBAL, Maria; Pedra de tartera; Editorial Columna (col·lecció Labutxaca); Barcelona, 2008.

Sempre havia relacionat, pel nom, Camí de sirga i Pedra de tartera, però no tenen res a veure. La novel·la que avui m'ocupa és una narració senzilla amb una protagonista, una dona humil de muntanya (el Pallars), que ens explica la seva vida d'una manera linial, és a dir, començant per la infantesa i acabant per la vellesa. Ja sabeu que jo, de bell antuvi, desconfio de la senzillesa narrativa; però, si a Pedra de tartera hi ha paranys amagats, jo no els sé veure.

La protagonista narradora, de nom Conxa, ens va desgranant el rosari de petites alegries i petites penes de la seva existència: en acabar la infantesa ha d'anar a viure amb una tia perquè a casa seva eren massa boques a alimentar; es va fent a la seva nova vida i aprèn a estimar aquells parents que l'han acollida; coneix el que serà el seu marit i es casen, vénen els fills i la vida, dins de la rutina marcada per les feines i els temps de la muntanya, sembla entrar en un espai de placidesa que, ves per on, es trencarà per la guerra civil, en acabar la qual el seu marit és executat per les tropes franquistes per haver-se significat (i encara no gaire) durant la República. 

A partir d'aquest moment les alegries es fan cada cop menys presents i les triesteses van guanyant la partida: Conxa considera que, malgrat ser una dona de menys de quaranta anys, la seva vida ja ha fet el tomb cap a la davallada i es limita a passar el temps procurant no destorbar. Els fills van creixent, arriben els néts i, ja gran, ha d'abandonar la casa que havia estat de la seva tia i anar a viure a Barcelona, una ciutat que no li fa el pes i on espera que arribi la mort.

No cometem l'error de pensar que Pedra de tartera és una versió muntanyenca de La Plaça del Diamant encara que la temàtica pugui assemblar-se. No es tracta de dues novel·les comparables ni per l'estructura ni per l'estil ni per la intenció de les autores. Tampoc per la qualitat.

Però amb això no vull criticar la novel·la de Barbal. Per si no ho sabeu, considero La Plaça del Diamant la millor novel·la catalana del segle XX (amb permís d'Incerta glòria). Això no obstant, Pedra de tartera és una obra ben escrita, de lectura agradable, amb un vocabulari ric i pintoresc, amb un ritme tranquil i proporcionat i la lectura de la qual recomano sense cap mena de recança.

L'autogovern de l'Índia

GANDHI, M. K.; L'autogovern de l'Índia; Angle Editorial (col·lecció Clàssics de la pau i de la noviolència, número 11); Barcelona, 2015.

Encara que els meus interessos literaris són prou amplis, aquest llibre en quedaria raonablement fora. Ha arribat a les meves mans perquè me'l va regalar el meu amic invisible a la feina. És el primer llibre de Gandhi que llegeixo.

Ganhi va escriure aquest llibre el 1909 quan tornava en vaixell del Regne Unit a Sudàfrica, on residia. El va escriure en el breu espai de temps del trajecte i ell mateix ens reporta l'anècdota que va escriure una petita part del manuscrit amb la mà esquerra per donar descans a la dreta.

L'estructura del llibre és molt simple: un suposat director d'un diari (el mateix Gandhi) respon les preguntes sobre l'autogovern de l'Índia que li fa un suposat lector (el mateix Gandhi). S'hi desgranen tot un seguit de temes sobre el pensament de Gandhi. Hi destacaria la seva defensa de la religió i de l'ètica com a guies de la vida de l'home recte i, evidentment, l'exposició de la noviolència com a norma d'actuació política.

La tesi de Gandhi és senzilla: l'Índia està sotmesa al Regne Unit per la tirania que els vicis exerceixen sobre el poble indi. Són els mateixos indis els que propicien el govern dels britànics. La conclusió que se n'extreu és fàcil: el dia que cada indi s'autogoverni (és a dir, visqui amb rectitud) s'acabarà el sotmetiment de l'Índia; i poca importància té el que vulguin o facin els britànics. Així, doncs, Gandhi dóna més importància a l'autogovern de cada individu que a la independència de l'Índia.

Ja hi ha al llibre molt del que va fer Gandhi un líder mundial, però em sorprèn el seu antimodernisme: considera que la civilització occidental que imposen els britànics està malalta i que l'Índia hi ha de renunciar perquè la seva civilització tradicional i austera és infinitament superior. D'acord amb això, Gandhi creu que haurien de prescindir dels ferrocarrils, dels hospitals, dels advocats i dels metges, així com del sistema educatiu, perquè no fan més que perpetuar aquesta civilització malalta.

Per acabar, una altra cosa que m'ha sorprès (però aquesta sorpresa és només imputable a la meva ignorància) és l'amistat que exisitia entre Gandhi i Lev Tolstoi.

Escolta la cançó del vent. / Pinball 1973

MURAKAMI, Aruki; Escolta la cançó del vent. Pinball 1973; Empúries (col·lecció Narrativa, número 489); Barcelona, 2015.

Confesso que no sóc cool: vaig descobrir Murakami tard, amb la trilogia IQ84. Ara, com em passa tot sovint, me'n vaig enamorar ràpidament. Més tard l'he seguit en algunes de les seves noves publicacions i he llegit els imprescindibles (com Tokio blues).

Aquest llibre presenta les dues primeres novel·les de Murakami: Escolta la cançó del vent (1979) i Pinball 1973 (1980). Murakami no havia volgut fins ara que aquestes novel·les, que ell considera provatures, es publiquessin fora del Japó. L'excusa per fer-ho ara és, segons explica l'autor al pròleg del llibre, mostrar als seus lectors el que van ser els seus començaments. Amb un plantejament així, no t'acabes de treure del cap la sensació que són obres de poca qualitat i que potser s'han publicat perquè l'autor tenia necessitats pecuniàries o no ha sabut sostreure's a la pressió dels editors.

Això no obstant, Murakami, el que se sol dir Murakami, hi és tot, en aquestes novel·les breus: el seu protagonista narrador, desencantat, amb una vida fàcil però buida; els seus persontages joves amb un punt d'existencialisme... Precisament veig punts de semblança entre el narrador i el protagonista de L'étranger, de Camus... Amb la diferència que veig el personatge de Murakami més proper al suïcidi que a l'assassinat i amb un existencialisme menys autèntic, més de postureig, com se sol dir avui dia.

En qualsevol cas, la narració és fresca, despullada d'artifici (o potser Murakami m'enganya i no hi sé veure l'artifici de fer semblar que no n'hi ha, d'artifici). És a dir, un cop més: ja hi és l'autor de les exitoses novel·les posteriors.

Per tot això, us recomano decididament la lectura d'questes novel·les i, si (permeteu-me la gosadia) algú dels que em llegiu no heu entrat en contacte amb Murakami, us recomano que comenceu pel principi. Us agradarà.

Finalment, per fer-me perdonar per aquells davant dels quals he perdut enters: prometo que, runner com sóc, llegiré De què parlo quan parlo de córrer. Algun dia.

Submissió

HOUELLEBECQ, Michel; Submissió; Editorial Anagrama (Llibres Anagrama, 12); Barcelona, 2015.

Michel Houellebecq, Enfant terrible de la literatura francesa (que sempre en té a mà uns quants), escriu una novel·la curiosa i, com no podia ser altrament, polèmica. Des del punt de vista d'un professor universitari, expert en Huysmans, l'autor francès del XIX, se'ns presenta una França d'un futur molt proper (la dècada del vint) en què es produeix el triomf a les eleccions generals d'un partit islamista (moderat, això sí).

El personatge-narrador-protagonista està molt ben aconseguit: és un professor universitari que viu immers en un tedi vital que l'aclapara: se sent un mediocre des del punt de vista intel·letual (tot el que va fer de valor, la seva tesi doctoral sobre Huysmans, ja és aigua molt i molt passada), un fracassat sentimental, un insatisfet sexual i un negat social. Em recorda vagament el protagonista de L'étranger, amb la diferència fonamental que aquest professor és molt més conscient de la seva situació vital que el personatge creat per Camus.

També és molt interessant la descripció política i social del país. La victòria dels islamistes es produeix d'una manera "clàssica" a França: en primera volta el Front Nacional guanya clarament i els islamistes són la segona força, només unes dècimes per sobra del Partit Socialista. Aquesta primera part de les eleccions es produeix enmig d'un clima d'extrema violència, amb enfrontaments amb armes automàtiques al bell mig de París (aquesta novel·la es va publicar a França abans dels atemptats del novembre passat). A continuació es produeix un acord amb els socialistes, que recolzaran els islamistes contra el seu enemic de sempre, el Front Nacional, i, amb aquest recolzament els islamistes guanyen les eleccions amb claredat.

El nostre protagonista és acomiadat de la universitat (l'educació pública només pot estar en mans de musulmans) i abandona la docència amb quaranta-quatre anys i sense gaire recança perquè rep una molt substanciosa pensió gràcies als fons provinents de les monarquies del golf, que s'apressen a finançar el nou govern "amic".

El que no m'acaba de convèncer és el ràpid procés d'islamització de França, potser perquè sempre m'han venut la idea que el nostre veí és el campió del laïcisme. El cas és que la societat canvia en qüestió de mesos i s'assembla cada cop més a una de les repúbliques del Nord d'Àfrica (es popularitzen, per exemple, la poligàmia i la manera de vestir musulmana).

Per acabar, la guinda: el nostre protagonista, que no sap què fer de la seva vida, és temptat a tornar al món de la cultura quan una editorial de prestigi li confia la direcció de la reedició de l'obra completa de Huysmans. Ell reconeix qué n'és el primer expert, però comprèn que la proposta és només un caramelet quan el rector de la Sorbona, un convers en ascens polític fulgurant, li ofereix de tornar a les classes (amb un sou molt i molt atractiu) a canvi, això sí, de la seva conversió a l'Islam.

La novel·la acaba quan el protagonista, ateu confés, decideix convertir-s'hi i accedir així a una nova vida que intueix plena i feliç.

La novel·la completa transpira una mala llet de l'autor que, malgrat tot, no n'amaga l'elegància i que la fa, en la meva opinió, molt recomanable. Ei, si us agraden les distopies polítiques!

Por qué el mundo no existe

GABRIEL, Markus; Por qué el mundo no existe; Ediciones de Pasado y Presente; Barcelona, 2015.

Por qué el mundo no existe és un llibre de metafísica. És a dir, el títol no enganya: l'autor intenta demostrar (a la seva manera ho demostra) que el món no existeix.

M'he tornat boig? No. Es tracta d'una lectura que el meu fill ha de fer a la classe de filosofia de primer de Batxillerat i no me n'he pogut estar. Tot i que la metafísica no és pas sant de la meva devoció. Més aviat en desconfio. Jo sóc dels que penso que la filosofia está bé per plantejar dubtes, reflexions i respostes sobre el fet humà en totes les seves variants: antropològiques, religioses, polítiques i què sé jo; però que no s'hi hauria de ficar en espais exteriors dels quals és difícil fer-se una idea amb l'esperança que sigui certa.

I és que jo crec que tenim un problema per conèixer allò que està fora de nosaltres. I no és que digui que el món exterior a nosaltres no existeix, no sóc d'aquests. És que penso que tenim serioses dificultats per esbrinar què hi ha allà fora.

I, a més, la metafísica ho intenta explicar de l'única manera que l'ésser humà ho pot explicar: per mitjà del llenguatge. I aquest és el gran problema, perquè llenguatge i món són àmbits diferents.

El llenguatge és el món de la veritat i la mentida. Us heu parat mai a considerar que fora del llenguatge no hi ha veritat ni mentida? En canvi, el món és l'àmbit de la realitat i la no realitat. O, si voleu, de l'existència i de la no existència. I, doncs, llenguatge i món són àmbits diferents i resultarà complicat (jo crec que impossible) explicar-ne un amb l'altre.

I deixo aquest jardí en què m'he ficat perquè estic començant a fer metafísica.

La teoria de Markus Gabriel, anomenada nou realisme, és senzilla: el món no existeix, però tot el que hi ha dintre del món, sí. Per tal que un objecte existeixi, diu, ha de complir dues condicions. La primera és que ha d'aparèixer dins del que ell anomena un camp de sentit, com un arbre apareix dins d'un paisatge. Els camps de sentit també són objectes, excepte el món, que és el camp de sentit de tots els camps de sentits i que no existeix perquè no apareix en cap camp de sentit superior. La segona condició és que tot objecte (i qui diu objecte diu ésser) ha de ser distingible de la resta d'objectes; i això tampoc ho compleix el món perquè no podem dir: "aquí està el món, que és diferent de tota la resta, que està allà".

No he acabat d'entendre com és que pot haver un camp de sentit no inclòs en un altre camp de sentit, però he de dir que, deixant aquest detall  no banal de banda, la resta és força raonable.

A part d'això, el llibre de Gabriel és de lectura amena (no fàcil) i com que el mateix autor és conscient que escriu un llibre de divulgació per a, diguem-ne, el gran públic, dóna per descomptat que el lector s'hi perdrà amb una certa freqüència i torna constanment a les mateixes definicions fins que, poc o molt, t'entren a la closca.

Tinc la sensació, a més, que aquest jove professor de filosofia té uns coneixements de la matèria fenomenals (les cites d'autoritats són constants i, he de dir per al meu orgull, que més del vuitanta per cent dels personatges citats són coneguts per a mi!), però a la vegada no té problemes per fer referències a cançons, pel·lícules o sèries de televisió ben actuals.

Malgrat totes les meves suspicàcies cap a la metafísica, he gaudit força de la lectura de Por qué el mundo no existe i, a poc que us interessi el tema, us el recomano sense reserves.

Andrea Víctrix

VILLALONGA, Llorenç; Andrea Víctrix; Edicions Destino; Barcelona 1974.

Andrea Víctrix és una distopia del meu admirat Llorenç Villalonga, una distopia a la mallorquina, doncs. 

L'acció d'aquesta novel·la se situa a Ciutat de Palma l'any 2050. El protagonista, del qual no sabem el nom, és un ressuscitat: va ser congelat l'any 1965, quan tenia més de seixanta anys, i despertat en 2050, amb uns envejables trenta anys, en una Ciutat de Palma convertida en una mena de Nova York (amb el nom canviat, Turclub, de Club de Turisme). La societat és aparentment feliç, hiperconsumista, amb individus asexuats engendrats per màquines en granges de producció. 

El protagonista coneix el primer dia de la seva nova vida Andrea Víctrix, un ésser encisador que el protagonista vol veure com una dona (tot i que durant tota la novel·la queda en dubte el sexe autèntic d'Andrea, si és que en té; noteu que el nom també és ambigu, perquè pot ser de dona o d'home). Andrea és la comissionada del govern central (que és a París) per a assumptes de plaer, cosa que la porta a una vida de disbauxa que la consumeix a marxes forçades (té dinou anys, però només les drogues i les cures mèdiques recomponen la seva figura malmesa després de cada orgia).

El narrador protagonista se sent atret per Andrea i, a la vegada, rebutja aquella societat (que Andrea defensa exaltadament) perquè la considera inautèntica; i d'aquí la dialèctica de la trama.

Aquella societat tant pretesament feliç entra en crisi per escassesa d'aliments (l'agricultura s'ha pràcticament abandonat i els aliments són produïts sintèticament, però no tenen gust real i, a més, no n'hi ha prou). Fins feia no gaire, el govern controlava la societat amb mà de ferro i total absència d'escrúpols, però la dissidència existeix i sobreviu a les petites escletxes que, com passa sempre, es van eixamplant de manera cada cop més accelerada, provocant el deteriorament del règim. El protagonista, immers en la seva pròpia dicotomia, es converteix en un clar outsider que no té por de les conseqüències del seu activisme perquè està protegit per Andrea, però a la vegada treballa com a espia per a la seva estimada. Al final, com és d'esperar, la societat col·lapsa, tot coincidint amb la mort per consumpció d'Andrea.
Llorens Villalonga beu clarament de l'obra Un món feliç, de Huxley (amb referències, per exemple, al soma), però també de 1984 d'Orwell, en la meva opinió, tot presentant un món postbèl·lic i una societat dictatorial.
Si la distopia és una crítica i Huxley criticava un món hipertecnologitzat i Orwell el comunisme soviètic portat a la seva màxima expressió, tinc la impressió que Villalonga fa servir aquest món per criticar el règim espanyol, que estava vivint en aquells temps de consumisme creixent l'agonia del franquisme. La seva crítica, però, és també un rebuig a aquell sistema de vida que ha destruït, segons l'autor, la idíl·lica societat mallorquina; em refereixo al turisme. I és que, no ho oblidem, Villalonga és un reaccionari avant la lettre; deliciós i brillant, però reaccionari al cap i a la fi
Andrea Víctrix és una novel·la interessant i que passa bé; però lluny, en la meva opinió, d'altres obres de Villalonga que em van enlluernar, en primer lloc, sens dubte, Bearn. Malgrat aquesta opinió personal, l'obra va ser guardonada amb el premi Josep Pla l'any 1973.

Introducció a la Ilíada

PÒRTULAS, Jaume; Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llengenda; Fundació Bernat Metge (Editorial Alpha); Col·lecció Escriptors Grecs; Barcelona 2008.

Per fi m’he atrevit amb la magna Introducció a la Ilíada del meu mestre de la universitat Jaume Pòrtulas. Ja feia temps que me l’havia regalat un amic, però anava posposant-ne la lectura…, perquè em feia por la seva mida. Per fi aquestes festes he fet un cop de cap i l’he llegit.

Pòrtules ha estat per a mi la figura de l’intel·lectual. Altres mestres meus (com ara Josep Alsina, Carles Miralles o, fins i tot, Martí de Riquer) els he vist sempre com a acadèmics (ei, cap retret en aquest terme), però no com a intel·lectuals; Pòrtulas, sí. Sóc conscient que aquesta distinció és injusta, què hi farem!

El recordo dels temps a la Facultat: divagador, brillant, enfant terrible del Departament de Grec, però sempre pròxim als (no gaires) aprenents de filòleg clàssic.

La Introducció a la Ilíada és un llibre llarg (quatre-centes pàgines de text més una vuitantena de bibliografia) en què Pòrtulas fa un repàs a la situació actual de la qüestió homèrica. D’on surt aquest magne poema èpic? És del mateix autor que l’Odissea? Homer va existir? Quan es va compondre la Ilíada? Representa uns fets històrics?

Amb la seva elegància natural (sense l’estudiada barroeria de què feia gala a les seves classes més inspirades), Pòrtulas fa una aproximació a les preguntes plantejades on demostra la seva monumental erudició sobre el tema i on, com és típic en ell, no acaba de prendre partit per cap de les propostes que presenta.

En qualsevol cas, però, segueix els postulats de l’anomenada escola de Barcelona que ja sostenia en els anys vuitanta (quan va ser el meu mestre de grec): no sabem si Homer va existir, però sens dubte Ilíada i Odissea no és que no siguin obres del mateix autor, sinó que són conglomerats de molts lais heroics, producte de recensions fetes en temps força posteriors a la seva creació (destacant la recensió pisistràtida, nom la conveniència del qual també posa en dubte). En canvi, per a mi resulta nou tot el que fa referència a l’intent de situar la narració èpica de la Ilíada en una època concreta (el món micènic, l’Edat Fosca, l’inici del temps de la polis) i la conclusió que no és possible arribar a un resultat clar perquè, entre altres coses, hi ha una barreja d’elements i perquè potser Homer (per posar-hi un nom) creava un món a la mida del que esperava el seu auditori, que, per tant, era un món irreal.

Pòrtulas presenta l’estat actual dels estudis sobre el tema amb un gran coneixement dels treballs actuals en anglès, francès i italià (no així els alemanys, però desconec si la filologia clàssica a Alemanya segueix o no la qüestió homèrica).

En resum, és una obra molt completa i complicada, decididament no divulgativa, només per a connoisseurs.

Queda dit.

Pàgina principal

Últimament vull tenir un recordatori de les lectures que faig que n'inclogui una breu ressenya. Ho feia a twitter amb el hashtag #gmanel62lectures, però hi ha dues reticències que em fan deixar de fer-ho. En primer lloc, la piulada és un marc massa breu perquè em resulti còmode treballar-hi (tot i que no vull fer ressenyes massa llargues). En segon lloc hi ha una qüestió de principis: twitter m'està robant més temps de lectura del que voldria.

Per això inauguro aquest blog (per cert, em rendeixo: deixo de dir-ne "bloc" i passo a "blog") que, això sí, enllaçaré amb els meus comptes a les xarxes socials.