Submissió

HOUELLEBECQ, Michel; Submissió; Editorial Anagrama (Llibres Anagrama, 12); Barcelona, 2015.

Michel Houellebecq, Enfant terrible de la literatura francesa (que sempre en té a mà uns quants), escriu una novel·la curiosa i, com no podia ser altrament, polèmica. Des del punt de vista d'un professor universitari, expert en Huysmans, l'autor francès del XIX, se'ns presenta una França d'un futur molt proper (la dècada del vint) en què es produeix el triomf a les eleccions generals d'un partit islamista (moderat, això sí).

El personatge-narrador-protagonista està molt ben aconseguit: és un professor universitari que viu immers en un tedi vital que l'aclapara: se sent un mediocre des del punt de vista intel·letual (tot el que va fer de valor, la seva tesi doctoral sobre Huysmans, ja és aigua molt i molt passada), un fracassat sentimental, un insatisfet sexual i un negat social. Em recorda vagament el protagonista de L'étranger, amb la diferència fonamental que aquest professor és molt més conscient de la seva situació vital que el personatge creat per Camus.

També és molt interessant la descripció política i social del país. La victòria dels islamistes es produeix d'una manera "clàssica" a França: en primera volta el Front Nacional guanya clarament i els islamistes són la segona força, només unes dècimes per sobra del Partit Socialista. Aquesta primera part de les eleccions es produeix enmig d'un clima d'extrema violència, amb enfrontaments amb armes automàtiques al bell mig de París (aquesta novel·la es va publicar a França abans dels atemptats del novembre passat). A continuació es produeix un acord amb els socialistes, que recolzaran els islamistes contra el seu enemic de sempre, el Front Nacional, i, amb aquest recolzament els islamistes guanyen les eleccions amb claredat.

El nostre protagonista és acomiadat de la universitat (l'educació pública només pot estar en mans de musulmans) i abandona la docència amb quaranta-quatre anys i sense gaire recança perquè rep una molt substanciosa pensió gràcies als fons provinents de les monarquies del golf, que s'apressen a finançar el nou govern "amic".

El que no m'acaba de convèncer és el ràpid procés d'islamització de França, potser perquè sempre m'han venut la idea que el nostre veí és el campió del laïcisme. El cas és que la societat canvia en qüestió de mesos i s'assembla cada cop més a una de les repúbliques del Nord d'Àfrica (es popularitzen, per exemple, la poligàmia i la manera de vestir musulmana).

Per acabar, la guinda: el nostre protagonista, que no sap què fer de la seva vida, és temptat a tornar al món de la cultura quan una editorial de prestigi li confia la direcció de la reedició de l'obra completa de Huysmans. Ell reconeix qué n'és el primer expert, però comprèn que la proposta és només un caramelet quan el rector de la Sorbona, un convers en ascens polític fulgurant, li ofereix de tornar a les classes (amb un sou molt i molt atractiu) a canvi, això sí, de la seva conversió a l'Islam.

La novel·la acaba quan el protagonista, ateu confés, decideix convertir-s'hi i accedir així a una nova vida que intueix plena i feliç.

La novel·la completa transpira una mala llet de l'autor que, malgrat tot, no n'amaga l'elegància i que la fa, en la meva opinió, molt recomanable. Ei, si us agraden les distopies polítiques!

Por qué el mundo no existe

GABRIEL, Markus; Por qué el mundo no existe; Ediciones de Pasado y Presente; Barcelona, 2015.

Por qué el mundo no existe és un llibre de metafísica. És a dir, el títol no enganya: l'autor intenta demostrar (a la seva manera ho demostra) que el món no existeix.

M'he tornat boig? No. Es tracta d'una lectura que el meu fill ha de fer a la classe de filosofia de primer de Batxillerat i no me n'he pogut estar. Tot i que la metafísica no és pas sant de la meva devoció. Més aviat en desconfio. Jo sóc dels que penso que la filosofia está bé per plantejar dubtes, reflexions i respostes sobre el fet humà en totes les seves variants: antropològiques, religioses, polítiques i què sé jo; però que no s'hi hauria de ficar en espais exteriors dels quals és difícil fer-se una idea amb l'esperança que sigui certa.

I és que jo crec que tenim un problema per conèixer allò que està fora de nosaltres. I no és que digui que el món exterior a nosaltres no existeix, no sóc d'aquests. És que penso que tenim serioses dificultats per esbrinar què hi ha allà fora.

I, a més, la metafísica ho intenta explicar de l'única manera que l'ésser humà ho pot explicar: per mitjà del llenguatge. I aquest és el gran problema, perquè llenguatge i món són àmbits diferents.

El llenguatge és el món de la veritat i la mentida. Us heu parat mai a considerar que fora del llenguatge no hi ha veritat ni mentida? En canvi, el món és l'àmbit de la realitat i la no realitat. O, si voleu, de l'existència i de la no existència. I, doncs, llenguatge i món són àmbits diferents i resultarà complicat (jo crec que impossible) explicar-ne un amb l'altre.

I deixo aquest jardí en què m'he ficat perquè estic començant a fer metafísica.

La teoria de Markus Gabriel, anomenada nou realisme, és senzilla: el món no existeix, però tot el que hi ha dintre del món, sí. Per tal que un objecte existeixi, diu, ha de complir dues condicions. La primera és que ha d'aparèixer dins del que ell anomena un camp de sentit, com un arbre apareix dins d'un paisatge. Els camps de sentit també són objectes, excepte el món, que és el camp de sentit de tots els camps de sentits i que no existeix perquè no apareix en cap camp de sentit superior. La segona condició és que tot objecte (i qui diu objecte diu ésser) ha de ser distingible de la resta d'objectes; i això tampoc ho compleix el món perquè no podem dir: "aquí està el món, que és diferent de tota la resta, que està allà".

No he acabat d'entendre com és que pot haver un camp de sentit no inclòs en un altre camp de sentit, però he de dir que, deixant aquest detall  no banal de banda, la resta és força raonable.

A part d'això, el llibre de Gabriel és de lectura amena (no fàcil) i com que el mateix autor és conscient que escriu un llibre de divulgació per a, diguem-ne, el gran públic, dóna per descomptat que el lector s'hi perdrà amb una certa freqüència i torna constanment a les mateixes definicions fins que, poc o molt, t'entren a la closca.

Tinc la sensació, a més, que aquest jove professor de filosofia té uns coneixements de la matèria fenomenals (les cites d'autoritats són constants i, he de dir per al meu orgull, que més del vuitanta per cent dels personatges citats són coneguts per a mi!), però a la vegada no té problemes per fer referències a cançons, pel·lícules o sèries de televisió ben actuals.

Malgrat totes les meves suspicàcies cap a la metafísica, he gaudit força de la lectura de Por qué el mundo no existe i, a poc que us interessi el tema, us el recomano sense reserves.