El teu nom és Olga

ESPINÀS, Josep Maria; El teu nom és Olga; Edicions La Campana; Barcelona, 2016.

Què us diré d'Espinàs. Algú que té els sants pebrots de posar només el seu cognom a la coberta d'un llibre seu és un megalòman o algú realment molt conegut. Espinàs no és un megalòman.

Josep Maria Espinàs, el vaig conèixer quan vaig fer llegir els meus alumnes de Formació Professional alguns dels seus llibres de viatges i, durant, un temps, vaig tenir la temptació de pensar que era per aquests llibres que Espinàs podia ser considerat un gran escriptor. Però no. Allò que el fa una de les grans plomes catalanes de tots els temps és el fet d'escriure una columna diària a la premsa des de fa una pila molt gran d'anys (quaranta, em penso). S'ha de ser un escriptor de raça i un profund observador per no morir en l'intent.

La prosa d'Espinàs és tranquil·la, equilibrada i de bon llegir. A través del que escriu sembla un home que s'hi pot parlar amb calma. Un home que sap escoltar. En altres aquest "bonisme" de què fa gala semblaria impostat. En ell és una mostra que és una bona persona. Però fixeu-vos que aquesta característica és purament accidental, aquí. A mi, el que m'interessa és que un escriptor escrigui bé, encara que sigui el cabró més gran del món. I Espinàs escriu bé.

El teu nom és Olga és un recull de disset, diguem-ne, cartes que l'autor va escriure l'any 1986 a la seva filla, que pateix, és, té la síndrome de Down. L'oració anterior no està ben redactada perquè necessita un parell d'aclariments, però és que jo no sóc Espinàs. En primer lloc, faig servir l'expressió dubitativa "diguem-ne" perquè les cartes són falses cartes: van ser pensades i escrites com un llibre, no adreçat a Olga, la seva filla, sinó als lectors que l'any 86 potser encara tenien prejudicis i dubtes sobre les persones amb aquesta síndrome. En segon lloc, no sé si la síndrome de Down es té, es pateix o, simplement, s'és. El que sí sé és que no és una malaltia.

En aquestes cartes, Espinàs s'adreça a la seva filla per, pretesament, explicar-li com ell se sent per ser pare d'una persona com ella. Ho fa en un estil molt senzill i pot semblar que és així perquè la seva filla ho pugui entendre. Però, novament, no. L'estil és senzill perquè és l'estil d'Espinàs; que, a més, és conscient (i ho expressa en diverses ocasions) que la seva filla no podrà entendre moltes de les coses que hi diu.

El llibre està adreçat al lector, no a Olga, i vol ser una explicació clara del que representa tenir un fill amb la síndrome de Down. I aquí la cosa curiosa que tots hem vist en alguns pares de Downs: se senten afortunats de ser-ho; quan els anys passen i superen la sotragada inicial, són més les coses positives que tota la resta. Encara que, és cert, els "altres" no ens podem treure del cap que, en el fons, aquesta percepció és una manera exemplar de fer el cor fort davant l'adversitat.

Aquest llibre, però, m'ha servit per aprendre que els Downs tenen, a més de moltes limitacions, facetes en què superen la resta de la gent. Tenen una vida emocional molt intensa i són més empàtics que el comú dels mortals. Olga, a més, és una gestora més que hàbil de la vida emocional de la seva família i Espinàs no s'està de dir-li que se sent molt agraït de ser l'objecte de la cura de la seva filla.

Per acabar, diré que m'ha cridat l'atenció el grau de naturalitat amb què l'autor fa servir els termes "subnormal" i "mongòlic". Crec que, davant el valor pejoratiu que la societat els atribueix, l'autor en fa una defensa d'orgull. Una mica com van fer el negres americans davant precisament de la paraula "negre". No sé si avui dia l'autor en reivindicaria l'ús, perquè definitivament són considerats termes políticament incorrectes.

Més enllà de la lliçó moral i de l'exercici de sinceritat, la d'Espinàs és sempre una prosa que fa de bon llegir. Un exemple d'un català senzill i impecable. En recomano absolutament la lectura.

El librero de Kabul

SEIERSTAD, Asne; El librero de Kabul; Maeva Ediciones; Madrid, 2005.

El librero de Kabul és un altre llibre que va venir a parar a les meves mans per casualitat (algun dia hauré de reflexionar sobre allò que fa que llegim uns llibres i uns altres, no). Asne Seierstad és una periodista noruega que ha treballat com a corresponsal (de guerra o de desastre?) a Afganistan. Després de la caiguda dels talibans va viure durant un temps a casa d'un llibreter de Kabul. Fruit d'aquesta experiència va sorgir aquesta, diguem-ne novel·la.

No sé com definir-la exactament, perquè és una ficció, però té sòlids lligams amb l'experiència vital de l'autora. És una novel·la, certament ho és. Totes les novel·les (excepte, potser, les de Marcial Lafuente Estefanía) responen a aquestes circumstàncies, no?

Diu a la contracoberta, al text promocional fet per convèncer els curiosos indecisos que fullegen el llibre en una llibreria, que Sultan Khan, el llibreter, és un amant de la cultura i gran defensor de les llibertats humanes. Això és molt lloable. El que passa és que el seu personantge a la novel·la és un tirà que esclavitza la seva família i que és implacable amb tothom que entra en contacte amb ell. Sempre, entenem-ho bé, en paràmetres europeus; perquè suposo que deu ser un home molt obert, en termes afganesos. Això sí, el que ningú li pot negar és l'odi als talibans (mantingut fins i tot sabent que gran part del seu pròsper negoci consistia a saltar-se les prohibicions en matèria editorial d'aquests nois tan simpàtics).

Seierstad ens fa un retrat de la societat afganesa (en concret de les dones afganeses) que és fàcil de resumir: tot i que els talibans han sigut foragitats de Kabul i que, doncs, no hi ha obstacles perquè aquesta ciutat torni a ser el centre urbà relativament modern que havia estat durant l'ocupació soviètica, la gent és terriblement tradicionalista. Se'ns fa la descripció d'una societat patriarcal i hiperconservadora. Tinguem present que el personatge que dóna nom al llibre és considerat modern i obert, en comparació amb la mitjana del país.

No oblidem, però, que es tracta d'una ficció i, per tant, no podem confiar que sigui un retrat fidel de la realitat encara que la seva redacció ens porta a aquesta presumpció.

És una obra oportunista que respon a l'interès occidental per aquest país asiàtic, però una lectura interessant, de caràcter antropològic, apta per a occidentals; sobretot si estem instal·lats en l'etnocentrisme europeu que fa que pensem que som el més millor del planeta i de l'univers. Tanmateix, i posats al cas, si es tracta d'una aproximació a Afganistan, prefereixo Mil sols esplèndids o El caçador d'estels.

Les aigües de l'eterna joventut

LEON, Donna; Les aigües de l'eterna joventut; Ecicions 62 (col·leció El Balancí, número 752); Barcelona, 2016).

Les aigües de l'eterna joventut és la meva primera novel·la de Donna Leon (pronunciat [líon]) i, doncs, l'única de la sèrie del comissari Guido Brunetti.

Mireu-ne la portada: el nom de l'autora apareix més gran que el títol de l'obra. Això, per a mi, és sospitós: aquest llibre fa ferum de "best seller", amb tot el que significa, de negatiu. Ho sento, no hi puc fer més.

Això, no obstant, feia temps que tenia ganes de llegir un llibre de la sèrie. La novel·la policíaca m'agrada i, per a mi, el terme subgènere no és pejoratiu (però el de "best seller", sí; sóc incoherent, ja ho sé).

He de dir que és nota que es tracta d'una novel·la escrita per una dona (i traduïda per una altra, tot sigui dit). Tampoc això és dolent, en la meva opinió. Penseu que no he dit que sigui literatura per a dones; he dit que és literatura escrita per una dona. I això significa que hi ha un enfocament diferent del que probablement triaria un home. M'explico. Hi ha un interès especial per les relacions socials, per la roba, pel menjar, per les emocions... Tots aquests marcadors són més intensos del que ho serien, crec, en una novel·la policíaca escrita per un home. Per posar un exemple, el meu admirat Pedrolo segurament resoldria el tema d'un dinar amb una oració seca i plena de mala bava i avall! No és el cas de Donna Leon. Ara bé, també autors policíacs masculins donen molta importancia al menjar, Vazquez Montalbán i Camilleri, sense anar més lluny. Vull dir que no hi trobo cap mal que Leon faci èmfasi en tot això, només constato que tinc la sensació que té a veure amb la seva condició de dona. I crec que ja he dit abans en aquest blog que considero que la millor novel·la catalana del segle XX és La Plaça del Diamant, que tampoc és literatura per a dones.

El que no m'agrada és que és una novel·la amb poca acció, amb poca violència. Amb massa burocràcia i despatxos i amb poca sang. Això és una qüestió de gust i jo sóc més dels esquitxos de sang i vísceres d'un Pedrolo o d'un Fuster.

Per altra banda, veig el Brunetti una mica totxo, amb un cert complex d'inferioritat social, i sense l'agudesa dialògica del Rubén Bevilacqua (en general, de tots els personatges de la sèrie de Lorenzo Silva protagonitzada per aquest guàrdia civil; i he de reconèixer que això és una mica fals: el nivell d'intelligència general de la raça humana no dóna perquè es trobi una concentració tal de diàlegs estupends com trobem a les seves obres, però m'agrada). És massa real, el Brunetti, ves.

Amb tot, la novel·la és intel·ligent i fa de bon llegir. Malgrat tots els aparents retrets que hi ha més amunt (que quedi clar: no ho són), en recomano la lectura. Reformulo l'oració: precisament per tots aquells aparents retrets, recomano aquesta novel·la.

Bodas de sangre

GARCÍA LORCA, Federico; Bodas de sangre; Ediciones Cátedra (Col·lecció Letras Hispánicas, núm. 231); Madrid, 2007.

Amb Bodas de sangre, Federico Garcia Lorca va voler demostrar que escriure tragèdia en el sentit aristotèlic del terme era posible a l'Europa del segle XX. Tot això emmarcat en la polèmica que sostenia que la literatura europea ja només podia produir drames burgesos desproveïts de la grandesa (i de l'absurditat, tot s'ha de dir) de la tragèdia grega clàssica.

Això sí, Lorca va fer trampa. Sí que escriu una tragèdia en l'entorn literari europeu però situant l'acció a la seva Andalusia. I quan dic "la seva Andalusia" no vull dir Andalusia, sinó l'Andalusia profunda de Federico García Lorca, aquella terra a mig camí entre la realitat de la vetlla i el món oníric, aquella terra de la violència, de la sang i de la pulsió sexual a flor de pell. Sí, Lorca fa una tragèdia. En majúscules i potser a l'únic lloc on era possible. O potser no, perquè també hi ha la Sicília profunda, la Irlanda profunda...

Lorca escriu una peça teatral perfecta, de personatges condemnats pel destí, de titelles que són empesos cegament cap al desenllaç sanguinolent. Una obra en què no sobra ni una paraula, ni una acotació. Una gran obra que, tot sigui dit, no va gaudir d'èxit de públic fins que no va passar per la "traducció escènica" de la Xirgú (que, el que són les coses, no és que fos precisament una dona rural andalusa).

He gaudit molt de la relectura d'aquesta obra mestra. No cal dir que és una aposta segura.

Pedra de Tartera

BARBAL, Maria; Pedra de tartera; Editorial Columna (col·lecció Labutxaca); Barcelona, 2008.

Sempre havia relacionat, pel nom, Camí de sirga i Pedra de tartera, però no tenen res a veure. La novel·la que avui m'ocupa és una narració senzilla amb una protagonista, una dona humil de muntanya (el Pallars), que ens explica la seva vida d'una manera linial, és a dir, començant per la infantesa i acabant per la vellesa. Ja sabeu que jo, de bell antuvi, desconfio de la senzillesa narrativa; però, si a Pedra de tartera hi ha paranys amagats, jo no els sé veure.

La protagonista narradora, de nom Conxa, ens va desgranant el rosari de petites alegries i petites penes de la seva existència: en acabar la infantesa ha d'anar a viure amb una tia perquè a casa seva eren massa boques a alimentar; es va fent a la seva nova vida i aprèn a estimar aquells parents que l'han acollida; coneix el que serà el seu marit i es casen, vénen els fills i la vida, dins de la rutina marcada per les feines i els temps de la muntanya, sembla entrar en un espai de placidesa que, ves per on, es trencarà per la guerra civil, en acabar la qual el seu marit és executat per les tropes franquistes per haver-se significat (i encara no gaire) durant la República. 

A partir d'aquest moment les alegries es fan cada cop menys presents i les triesteses van guanyant la partida: Conxa considera que, malgrat ser una dona de menys de quaranta anys, la seva vida ja ha fet el tomb cap a la davallada i es limita a passar el temps procurant no destorbar. Els fills van creixent, arriben els néts i, ja gran, ha d'abandonar la casa que havia estat de la seva tia i anar a viure a Barcelona, una ciutat que no li fa el pes i on espera que arribi la mort.

No cometem l'error de pensar que Pedra de tartera és una versió muntanyenca de La Plaça del Diamant encara que la temàtica pugui assemblar-se. No es tracta de dues novel·les comparables ni per l'estructura ni per l'estil ni per la intenció de les autores. Tampoc per la qualitat.

Però amb això no vull criticar la novel·la de Barbal. Per si no ho sabeu, considero La Plaça del Diamant la millor novel·la catalana del segle XX (amb permís d'Incerta glòria). Això no obstant, Pedra de tartera és una obra ben escrita, de lectura agradable, amb un vocabulari ric i pintoresc, amb un ritme tranquil i proporcionat i la lectura de la qual recomano sense cap mena de recança.

L'autogovern de l'Índia

GANDHI, M. K.; L'autogovern de l'Índia; Angle Editorial (col·lecció Clàssics de la pau i de la noviolència, número 11); Barcelona, 2015.

Encara que els meus interessos literaris són prou amplis, aquest llibre en quedaria raonablement fora. Ha arribat a les meves mans perquè me'l va regalar el meu amic invisible a la feina. És el primer llibre de Gandhi que llegeixo.

Ganhi va escriure aquest llibre el 1909 quan tornava en vaixell del Regne Unit a Sudàfrica, on residia. El va escriure en el breu espai de temps del trajecte i ell mateix ens reporta l'anècdota que va escriure una petita part del manuscrit amb la mà esquerra per donar descans a la dreta.

L'estructura del llibre és molt simple: un suposat director d'un diari (el mateix Gandhi) respon les preguntes sobre l'autogovern de l'Índia que li fa un suposat lector (el mateix Gandhi). S'hi desgranen tot un seguit de temes sobre el pensament de Gandhi. Hi destacaria la seva defensa de la religió i de l'ètica com a guies de la vida de l'home recte i, evidentment, l'exposició de la noviolència com a norma d'actuació política.

La tesi de Gandhi és senzilla: l'Índia està sotmesa al Regne Unit per la tirania que els vicis exerceixen sobre el poble indi. Són els mateixos indis els que propicien el govern dels britànics. La conclusió que se n'extreu és fàcil: el dia que cada indi s'autogoverni (és a dir, visqui amb rectitud) s'acabarà el sotmetiment de l'Índia; i poca importància té el que vulguin o facin els britànics. Així, doncs, Gandhi dóna més importància a l'autogovern de cada individu que a la independència de l'Índia.

Ja hi ha al llibre molt del que va fer Gandhi un líder mundial, però em sorprèn el seu antimodernisme: considera que la civilització occidental que imposen els britànics està malalta i que l'Índia hi ha de renunciar perquè la seva civilització tradicional i austera és infinitament superior. D'acord amb això, Gandhi creu que haurien de prescindir dels ferrocarrils, dels hospitals, dels advocats i dels metges, així com del sistema educatiu, perquè no fan més que perpetuar aquesta civilització malalta.

Per acabar, una altra cosa que m'ha sorprès (però aquesta sorpresa és només imputable a la meva ignorància) és l'amistat que exisitia entre Gandhi i Lev Tolstoi.

Escolta la cançó del vent. / Pinball 1973

MURAKAMI, Aruki; Escolta la cançó del vent. Pinball 1973; Empúries (col·lecció Narrativa, número 489); Barcelona, 2015.

Confesso que no sóc cool: vaig descobrir Murakami tard, amb la trilogia IQ84. Ara, com em passa tot sovint, me'n vaig enamorar ràpidament. Més tard l'he seguit en algunes de les seves noves publicacions i he llegit els imprescindibles (com Tokio blues).

Aquest llibre presenta les dues primeres novel·les de Murakami: Escolta la cançó del vent (1979) i Pinball 1973 (1980). Murakami no havia volgut fins ara que aquestes novel·les, que ell considera provatures, es publiquessin fora del Japó. L'excusa per fer-ho ara és, segons explica l'autor al pròleg del llibre, mostrar als seus lectors el que van ser els seus començaments. Amb un plantejament així, no t'acabes de treure del cap la sensació que són obres de poca qualitat i que potser s'han publicat perquè l'autor tenia necessitats pecuniàries o no ha sabut sostreure's a la pressió dels editors.

Això no obstant, Murakami, el que se sol dir Murakami, hi és tot, en aquestes novel·les breus: el seu protagonista narrador, desencantat, amb una vida fàcil però buida; els seus persontages joves amb un punt d'existencialisme... Precisament veig punts de semblança entre el narrador i el protagonista de L'étranger, de Camus... Amb la diferència que veig el personatge de Murakami més proper al suïcidi que a l'assassinat i amb un existencialisme menys autèntic, més de postureig, com se sol dir avui dia.

En qualsevol cas, la narració és fresca, despullada d'artifici (o potser Murakami m'enganya i no hi sé veure l'artifici de fer semblar que no n'hi ha, d'artifici). És a dir, un cop més: ja hi és l'autor de les exitoses novel·les posteriors.

Per tot això, us recomano decididament la lectura d'questes novel·les i, si (permeteu-me la gosadia) algú dels que em llegiu no heu entrat en contacte amb Murakami, us recomano que comenceu pel principi. Us agradarà.

Finalment, per fer-me perdonar per aquells davant dels quals he perdut enters: prometo que, runner com sóc, llegiré De què parlo quan parlo de córrer. Algun dia.