El teu nom és Olga

ESPINÀS, Josep Maria; El teu nom és Olga; Edicions La Campana; Barcelona, 2016.

Què us diré d'Espinàs. Algú que té els sants pebrots de posar només el seu cognom a la coberta d'un llibre seu és un megalòman o algú realment molt conegut. Espinàs no és un megalòman.

Josep Maria Espinàs, el vaig conèixer quan vaig fer llegir els meus alumnes de Formació Professional alguns dels seus llibres de viatges i, durant, un temps, vaig tenir la temptació de pensar que era per aquests llibres que Espinàs podia ser considerat un gran escriptor. Però no. Allò que el fa una de les grans plomes catalanes de tots els temps és el fet d'escriure una columna diària a la premsa des de fa una pila molt gran d'anys (quaranta, em penso). S'ha de ser un escriptor de raça i un profund observador per no morir en l'intent.

La prosa d'Espinàs és tranquil·la, equilibrada i de bon llegir. A través del que escriu sembla un home que s'hi pot parlar amb calma. Un home que sap escoltar. En altres aquest "bonisme" de què fa gala semblaria impostat. En ell és una mostra que és una bona persona. Però fixeu-vos que aquesta característica és purament accidental, aquí. A mi, el que m'interessa és que un escriptor escrigui bé, encara que sigui el cabró més gran del món. I Espinàs escriu bé.

El teu nom és Olga és un recull de disset, diguem-ne, cartes que l'autor va escriure l'any 1986 a la seva filla, que pateix, és, té la síndrome de Down. L'oració anterior no està ben redactada perquè necessita un parell d'aclariments, però és que jo no sóc Espinàs. En primer lloc, faig servir l'expressió dubitativa "diguem-ne" perquè les cartes són falses cartes: van ser pensades i escrites com un llibre, no adreçat a Olga, la seva filla, sinó als lectors que l'any 86 potser encara tenien prejudicis i dubtes sobre les persones amb aquesta síndrome. En segon lloc, no sé si la síndrome de Down es té, es pateix o, simplement, s'és. El que sí sé és que no és una malaltia.

En aquestes cartes, Espinàs s'adreça a la seva filla per, pretesament, explicar-li com ell se sent per ser pare d'una persona com ella. Ho fa en un estil molt senzill i pot semblar que és així perquè la seva filla ho pugui entendre. Però, novament, no. L'estil és senzill perquè és l'estil d'Espinàs; que, a més, és conscient (i ho expressa en diverses ocasions) que la seva filla no podrà entendre moltes de les coses que hi diu.

El llibre està adreçat al lector, no a Olga, i vol ser una explicació clara del que representa tenir un fill amb la síndrome de Down. I aquí la cosa curiosa que tots hem vist en alguns pares de Downs: se senten afortunats de ser-ho; quan els anys passen i superen la sotragada inicial, són més les coses positives que tota la resta. Encara que, és cert, els "altres" no ens podem treure del cap que, en el fons, aquesta percepció és una manera exemplar de fer el cor fort davant l'adversitat.

Aquest llibre, però, m'ha servit per aprendre que els Downs tenen, a més de moltes limitacions, facetes en què superen la resta de la gent. Tenen una vida emocional molt intensa i són més empàtics que el comú dels mortals. Olga, a més, és una gestora més que hàbil de la vida emocional de la seva família i Espinàs no s'està de dir-li que se sent molt agraït de ser l'objecte de la cura de la seva filla.

Per acabar, diré que m'ha cridat l'atenció el grau de naturalitat amb què l'autor fa servir els termes "subnormal" i "mongòlic". Crec que, davant el valor pejoratiu que la societat els atribueix, l'autor en fa una defensa d'orgull. Una mica com van fer el negres americans davant precisament de la paraula "negre". No sé si avui dia l'autor en reivindicaria l'ús, perquè definitivament són considerats termes políticament incorrectes.

Més enllà de la lliçó moral i de l'exercici de sinceritat, la d'Espinàs és sempre una prosa que fa de bon llegir. Un exemple d'un català senzill i impecable. En recomano absolutament la lectura.

El librero de Kabul

SEIERSTAD, Asne; El librero de Kabul; Maeva Ediciones; Madrid, 2005.

El librero de Kabul és un altre llibre que va venir a parar a les meves mans per casualitat (algun dia hauré de reflexionar sobre allò que fa que llegim uns llibres i uns altres, no). Asne Seierstad és una periodista noruega que ha treballat com a corresponsal (de guerra o de desastre?) a Afganistan. Després de la caiguda dels talibans va viure durant un temps a casa d'un llibreter de Kabul. Fruit d'aquesta experiència va sorgir aquesta, diguem-ne novel·la.

No sé com definir-la exactament, perquè és una ficció, però té sòlids lligams amb l'experiència vital de l'autora. És una novel·la, certament ho és. Totes les novel·les (excepte, potser, les de Marcial Lafuente Estefanía) responen a aquestes circumstàncies, no?

Diu a la contracoberta, al text promocional fet per convèncer els curiosos indecisos que fullegen el llibre en una llibreria, que Sultan Khan, el llibreter, és un amant de la cultura i gran defensor de les llibertats humanes. Això és molt lloable. El que passa és que el seu personantge a la novel·la és un tirà que esclavitza la seva família i que és implacable amb tothom que entra en contacte amb ell. Sempre, entenem-ho bé, en paràmetres europeus; perquè suposo que deu ser un home molt obert, en termes afganesos. Això sí, el que ningú li pot negar és l'odi als talibans (mantingut fins i tot sabent que gran part del seu pròsper negoci consistia a saltar-se les prohibicions en matèria editorial d'aquests nois tan simpàtics).

Seierstad ens fa un retrat de la societat afganesa (en concret de les dones afganeses) que és fàcil de resumir: tot i que els talibans han sigut foragitats de Kabul i que, doncs, no hi ha obstacles perquè aquesta ciutat torni a ser el centre urbà relativament modern que havia estat durant l'ocupació soviètica, la gent és terriblement tradicionalista. Se'ns fa la descripció d'una societat patriarcal i hiperconservadora. Tinguem present que el personatge que dóna nom al llibre és considerat modern i obert, en comparació amb la mitjana del país.

No oblidem, però, que es tracta d'una ficció i, per tant, no podem confiar que sigui un retrat fidel de la realitat encara que la seva redacció ens porta a aquesta presumpció.

És una obra oportunista que respon a l'interès occidental per aquest país asiàtic, però una lectura interessant, de caràcter antropològic, apta per a occidentals; sobretot si estem instal·lats en l'etnocentrisme europeu que fa que pensem que som el més millor del planeta i de l'univers. Tanmateix, i posats al cas, si es tracta d'una aproximació a Afganistan, prefereixo Mil sols esplèndids o El caçador d'estels.