diumenge, 24 de gener del 2016

Andrea Víctrix



VILLALONGA, Llorenç; Andrea Víctrix; Edicions Destino; Barcelona 1974.

Andrea Víctrix és una distopia del meu admirat Llorenç Villalonga, una distopia a la mallorquina, doncs. 

L'acció d'aquesta novel·la se situa a Ciutat de Palma l'any 2050. El protagonista, del qual no sabem el nom, és un ressuscitat: va ser congelat l'any 1965, quan tenia més de seixanta anys, i despertat en 2050, amb uns envejables trenta anys, en una Ciutat de Palma convertida en una mena de Nova York (amb el nom canviat, Turclub, de Club de Turisme). La societat és aparentment feliç, hiperconsumista, amb individus asexuats engendrats per màquines en granges de producció. 
El protagonista coneix el primer dia de la seva nova vida Andrea Víctrix, un ésser encisador que el protagonista vol veure com una dona (tot i que durant tota la novel·la queda en dubte el sexe autèntic d'Andrea, si és que en té; noteu que el nom també és ambigu, perquè pot ser de dona o d'home). Andrea és la comissionada del govern central (que és a París) per a assumptes de plaer, cosa que la porta a una vida de disbauxa que la consumeix a marxes forçades (té dinou anys, però només les drogues i les cures mèdiques recomponen la seva figura malmesa després de cada orgia).
El narrador protagonista se sent atret per Andrea i, a la vegada, rebutja aquella societat (que Andrea defensa exaltadament) perquè la considera inautèntica; i d'aquí la dialèctica de la trama.
Aquella societat tant pretesament feliç entra en crisi per escassesa d'aliments (l'agricultura s'ha pràcticament abandonat i els aliments són produïts sintèticament, però no tenen gust real i, a més, no n'hi ha prou). Fins feia no gaire, el govern controlava la societat amb mà de ferro i total absència d'escrúpols, però la dissidència existeix i sobreviu a les petites escletxes que, com passa sempre, es van eixamplant de manera cada cop més accelerada, provocant el deteriorament del règim. El protagonista, immers en la seva pròpia dicotomia, es converteix en un clar outsider que no té por de les conseqüències del seu activisme perquè està protegit per Andrea, però a la vegada treballa com a espia per a la seva estimada. Al final, com és d'esperar, la societat col·lapsa, tot coincidint amb la mort per consumpció d'Andrea.
Llorens Villalonga beu clarament de l'obra Un món feliç, de Huxley (amb referències, per exemple, al soma), però també de 1984 d'Orwell, en la meva opinió, tot presentant un món postbèl·lic i una societat dictatorial.
Si la distopia és una crítica i Huxley criticava un món hipertecnologitzat i Orwell el comunisme soviètic portat a la seva màxima expressió, tinc la impressió que Villalonga fa servir aquest món per criticar el règim espanyol, que estava vivint en aquells temps de consumisme creixent l'agonia del franquisme. La seva crítica, però, és també un rebuig a aquell sistema de vida que ha destruït, segons l'autor, la idíl·lica societat mallorquina; em refereixo al turisme. I és que, no ho oblidem, Villalonga és un reaccionari avant la lettre; deliciós i brillant, però reaccionari al cap i a la fi
Andrea Víctrix és una novel·la interessant i que passa bé; però lluny, en la meva opinió, d'altres obres de Villalonga que em van enlluernar, en primer lloc, sens dubte, Bearn. Malgrat aquesta opinió personal, l'obra va ser guardonada amb el premi Josep Pla l'any 1973.

dilluns, 4 de gener del 2016

Introducció a la Ilíada




PÒRTULAS, Jaume; Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llengenda; Fundació Bernat Metge (Editorial Alpha); Col·lecció Escriptors Grecs; Barcelona 2008.

Per fi m’he atrevit amb la magna Introducció a la Ilíada del meu mestre de la universitat Jaume Pòrtulas. Ja feia temps que me l’havia regalat un amic, però anava posposant-ne la lectura…, perquè em feia por la seva mida. Per fi aquestes festes he fet un cop de cap i l’he llegit.

Pòrtules ha estat per a mi la figura de l’intel·lectual. Altres mestres meus (com ara Josep Alsina, Carles Miralles o, fins i tot, Martí de Riquer) els he vist sempre com a acadèmics (ei, cap retret en aquest terme), però no com a intel·lectuals; Pòrtulas, sí. Sóc conscient que aquesta distinció és injusta, què hi farem!

El recordo dels temps a la Facultat: divagador, brillant, enfant terrible del Departament de Grec, però sempre pròxim als (no gaires) aprenents de filòleg clàssic.

La Introducció a la Ilíada és un llibre llarg (quatre-centes pàgines de text més una vuitantena de bibliografia) en què Pòrtulas fa un repàs a la situació actual de la qüestió homèrica. D’on surt aquest magne poema èpic? És del mateix autor que l’Odissea? Homer va existir? Quan es va compondre la Ilíada? Representa uns fets històrics?

Amb la seva elegància natural (sense l’estudiada barroeria de què feia gala a les seves classes més inspirades), Pòrtulas fa una aproximació a les preguntes plantejades on demostra la seva monumental erudició sobre el tema i on, com és típic en ell, no acaba de prendre partit per cap de les propostes que presenta.

En qualsevol cas, però, segueix els postulats de l’anomenada escola de Barcelona que ja sostenia en els anys vuitanta (quan va ser el meu mestre de grec): no sabem si Homer va existir, però sens dubte Ilíada i Odissea no és que no siguin obres del mateix autor, sinó que són conglomerats de molts lais heroics, producte de recensions fetes en temps força posteriors a la seva creació (destacant la recensió pisistràtida, nom la conveniència del qual també posa en dubte). En canvi, per a mi resulta nou tot el que fa referència a l’intent de situar la narració èpica de la Ilíada en una època concreta (el món micènic, l’Edat Fosca, l’inici del temps de la polis) i la conclusió que no és possible arribar a un resultat clar perquè, entre altres coses, hi ha una barreja d’elements i perquè potser Homer (per posar-hi un nom) creava un món a la mida del que esperava el seu auditori, que, per tant, era un món irreal.

Pòrtulas presenta l’estat actual dels estudis sobre el tema amb un gran coneixement dels treballs actuals en anglès, francès i italià (no així els alemanys, però desconec si la filologia clàssica a Alemanya segueix o no la qüestió homèrica).

En resum, és una obra molt completa i complicada, decididament no divulgativa, només per a connoisseurs.

Queda dit.

Pàgina principal


Últimament vull tenir un recordatori de les lectures que faig que n'inclogui una breu ressenya. Ho feia a twitter amb el hashtag #gmanel62lectures, però hi ha dues reticències que em fan deixar de fer-ho. En primer lloc, la piulada és un marc massa breu perquè em resulti còmode treballar-hi (tot i que no vull fer ressenyes massa llargues). En segon lloc hi ha una qüestió de principis: twitter m'està robant més temps de lectura del que voldria.
Per això inauguro aquest blog (per cert, em rendeixo: deixo de dir-ne "bloc" i passo a "blog") que, això sí, enllaçaré amb els meus comptes a les xarxes socials.