Pedra de Tartera

BARBAL, Maria; Pedra de tartera; Editorial Columna (col·lecció Labutxaca); Barcelona, 2008.

Sempre havia relacionat, pel nom, Camí de sirga i Pedra de tartera, però no tenen res a veure. La novel·la que avui m'ocupa és una narració senzilla amb una protagonista, una dona humil de muntanya (el Pallars), que ens explica la seva vida d'una manera linial, és a dir, començant per la infantesa i acabant per la vellesa. Ja sabeu que jo, de bell antuvi, desconfio de la senzillesa narrativa; però, si a Pedra de tartera hi ha paranys amagats, jo no els sé veure.

La protagonista narradora, de nom Conxa, ens va desgranant el rosari de petites alegries i petites penes de la seva existència: en acabar la infantesa ha d'anar a viure amb una tia perquè a casa seva eren massa boques a alimentar; es va fent a la seva nova vida i aprèn a estimar aquells parents que l'han acollida; coneix el que serà el seu marit i es casen, vénen els fills i la vida, dins de la rutina marcada per les feines i els temps de la muntanya, sembla entrar en un espai de placidesa que, ves per on, es trencarà per la guerra civil, en acabar la qual el seu marit és executat per les tropes franquistes per haver-se significat (i encara no gaire) durant la República. 

A partir d'aquest moment les alegries es fan cada cop menys presents i les triesteses van guanyant la partida: Conxa considera que, malgrat ser una dona de menys de quaranta anys, la seva vida ja ha fet el tomb cap a la davallada i es limita a passar el temps procurant no destorbar. Els fills van creixent, arriben els néts i, ja gran, ha d'abandonar la casa que havia estat de la seva tia i anar a viure a Barcelona, una ciutat que no li fa el pes i on espera que arribi la mort.

No cometem l'error de pensar que Pedra de tartera és una versió muntanyenca de La Plaça del Diamant encara que la temàtica pugui assemblar-se. No es tracta de dues novel·les comparables ni per l'estructura ni per l'estil ni per la intenció de les autores. Tampoc per la qualitat.

Però amb això no vull criticar la novel·la de Barbal. Per si no ho sabeu, considero La Plaça del Diamant la millor novel·la catalana del segle XX (amb permís d'Incerta glòria). Això no obstant, Pedra de tartera és una obra ben escrita, de lectura agradable, amb un vocabulari ric i pintoresc, amb un ritme tranquil i proporcionat i la lectura de la qual recomano sense cap mena de recança.

L'autogovern de l'Índia

GANDHI, M. K.; L'autogovern de l'Índia; Angle Editorial (col·lecció Clàssics de la pau i de la noviolència, número 11); Barcelona, 2015.

Encara que els meus interessos literaris són prou amplis, aquest llibre en quedaria raonablement fora. Ha arribat a les meves mans perquè me'l va regalar el meu amic invisible a la feina. És el primer llibre de Gandhi que llegeixo.

Ganhi va escriure aquest llibre el 1909 quan tornava en vaixell del Regne Unit a Sudàfrica, on residia. El va escriure en el breu espai de temps del trajecte i ell mateix ens reporta l'anècdota que va escriure una petita part del manuscrit amb la mà esquerra per donar descans a la dreta.

L'estructura del llibre és molt simple: un suposat director d'un diari (el mateix Gandhi) respon les preguntes sobre l'autogovern de l'Índia que li fa un suposat lector (el mateix Gandhi). S'hi desgranen tot un seguit de temes sobre el pensament de Gandhi. Hi destacaria la seva defensa de la religió i de l'ètica com a guies de la vida de l'home recte i, evidentment, l'exposició de la noviolència com a norma d'actuació política.

La tesi de Gandhi és senzilla: l'Índia està sotmesa al Regne Unit per la tirania que els vicis exerceixen sobre el poble indi. Són els mateixos indis els que propicien el govern dels britànics. La conclusió que se n'extreu és fàcil: el dia que cada indi s'autogoverni (és a dir, visqui amb rectitud) s'acabarà el sotmetiment de l'Índia; i poca importància té el que vulguin o facin els britànics. Així, doncs, Gandhi dóna més importància a l'autogovern de cada individu que a la independència de l'Índia.

Ja hi ha al llibre molt del que va fer Gandhi un líder mundial, però em sorprèn el seu antimodernisme: considera que la civilització occidental que imposen els britànics està malalta i que l'Índia hi ha de renunciar perquè la seva civilització tradicional i austera és infinitament superior. D'acord amb això, Gandhi creu que haurien de prescindir dels ferrocarrils, dels hospitals, dels advocats i dels metges, així com del sistema educatiu, perquè no fan més que perpetuar aquesta civilització malalta.

Per acabar, una altra cosa que m'ha sorprès (però aquesta sorpresa és només imputable a la meva ignorància) és l'amistat que exisitia entre Gandhi i Lev Tolstoi.

Escolta la cançó del vent. / Pinball 1973

MURAKAMI, Aruki; Escolta la cançó del vent. Pinball 1973; Empúries (col·lecció Narrativa, número 489); Barcelona, 2015.

Confesso que no sóc cool: vaig descobrir Murakami tard, amb la trilogia IQ84. Ara, com em passa tot sovint, me'n vaig enamorar ràpidament. Més tard l'he seguit en algunes de les seves noves publicacions i he llegit els imprescindibles (com Tokio blues).

Aquest llibre presenta les dues primeres novel·les de Murakami: Escolta la cançó del vent (1979) i Pinball 1973 (1980). Murakami no havia volgut fins ara que aquestes novel·les, que ell considera provatures, es publiquessin fora del Japó. L'excusa per fer-ho ara és, segons explica l'autor al pròleg del llibre, mostrar als seus lectors el que van ser els seus començaments. Amb un plantejament així, no t'acabes de treure del cap la sensació que són obres de poca qualitat i que potser s'han publicat perquè l'autor tenia necessitats pecuniàries o no ha sabut sostreure's a la pressió dels editors.

Això no obstant, Murakami, el que se sol dir Murakami, hi és tot, en aquestes novel·les breus: el seu protagonista narrador, desencantat, amb una vida fàcil però buida; els seus persontages joves amb un punt d'existencialisme... Precisament veig punts de semblança entre el narrador i el protagonista de L'étranger, de Camus... Amb la diferència que veig el personatge de Murakami més proper al suïcidi que a l'assassinat i amb un existencialisme menys autèntic, més de postureig, com se sol dir avui dia.

En qualsevol cas, la narració és fresca, despullada d'artifici (o potser Murakami m'enganya i no hi sé veure l'artifici de fer semblar que no n'hi ha, d'artifici). És a dir, un cop més: ja hi és l'autor de les exitoses novel·les posteriors.

Per tot això, us recomano decididament la lectura d'questes novel·les i, si (permeteu-me la gosadia) algú dels que em llegiu no heu entrat en contacte amb Murakami, us recomano que comenceu pel principi. Us agradarà.

Finalment, per fer-me perdonar per aquells davant dels quals he perdut enters: prometo que, runner com sóc, llegiré De què parlo quan parlo de córrer. Algun dia.