dilluns, 18 de juliol de 2016

El teu nom és Olga


ESPINÀS, Josep Maria; El teu nom és Olga; Edicions La Campana; Barcelona, 2016.

Què us diré d'Espinàs. Algú que té els sants pebrots de posar només el seu cognom a la coberta d'un llibre seu és un megalòman o algú realment molt conegut. Espinàs no és un megalòman.

Josep Maria Espinàs, el vaig conèixer quan vaig fer llegir els meus alumnes de Formació Professional alguns dels seus llibres de viatges i, durant, un temps, vaig tenir la temptació de pensar que era per aquests llibres que Espinàs podia ser considerat un gran escriptor. Però no. Allò que el fa una de les grans plomes catalanes de tots els temps és el fet d'escriure una columna diària a la premsa des de fa una pila molt gran d'anys (quaranta, em penso). S'ha de ser un escriptor de raça i un profund observador per no morir en l'intent.

La prosa d'Espinàs és tranquil·la, equilibrada i de bon llegir. A través del que escriu sembla un home que s'hi pot parlar amb calma. Un home que sap escoltar. En altres aquest "bonisme" de què fa gala semblaria impostat. En ell és una mostra que és una bona persona. Però fixeu-vos que aquesta característica és purament accidental, aquí. A mi, el que m'interessa és que un escriptor escrigui bé, encara que sigui el cabró més gran del món. I Espinàs escriu bé.

El teu nom és Olga és un recull de disset, diguem-ne, cartes que l'autor va escriure l'any 1986 a la seva filla, que pateix, és, té la síndrome de Down. L'oració anterior no està ben redactada perquè necessita un parell d'aclariments, però és que jo no sóc Espinàs. En primer lloc, faig servir l'expressió dubitativa "diguem-ne" perquè les cartes són falses cartes: van ser pensades i escrites com un llibre, no adreçat a Olga, la seva filla, sinó als lectors que l'any 86 potser encara tenien prejudicis i dubtes sobre les persones amb aquesta síndrome. En segon lloc, no sé si la síndrome de Down es té, es pateix o, simplement, s'és. El que sí sé és que no és una malaltia.

En aquestes cartes, Espinàs s'adreça a la seva filla per, pretesament, explicar-li com ell se sent per ser pare d'una persona com ella. Ho fa en un estil molt senzill i pot semblar que és així perquè la seva filla ho pugui entendre. Però, novament, no. L'estil és senzill perquè és l'estil d'Espinàs; que, a més, és conscient (i ho expressa en diverses ocasions) que la seva filla no podrà entendre moltes de les coses que hi diu.

El llibre està adreçat al lector, no a Olga, i vol ser una explicació clara del que representa tenir un fill amb la síndrome de Down. I aquí la cosa curiosa que tots hem vist en alguns pares de Downs: se senten afortunats de ser-ho; quan els anys passen i superen la sotragada inicial, són més les coses positives que tota la resta. Encara que, és cert, els "altres" no ens podem treure del cap que, en el fons, aquesta percepció és una manera exemplar de fer el cor fort davant l'adversitat.

Aquest llibre, però, m'ha servit per aprendre que els Downs tenen, a més de moltes limitacions, facetes en què superen la resta de la gent. Tenen una vida emocional molt intensa i són més empàtics que el comú dels mortals. Olga, a més, és una gestora més que hàbil de la vida emocional de la seva família i Espinàs no s'està de dir-li que se sent molt agraït de ser l'objecte de la cura de la seva filla.

Per acabar, diré que m'ha cridat l'atenció el grau de naturalitat amb què l'autor fa servir els termes "subnormal" i "mongòlic". Crec que, davant el valor pejoratiu que la societat els atribueix, l'autor en fa una defensa d'orgull. Una mica com van fer el negres americans davant precisament de la paraula "negre". No sé si avui dia l'autor en reivindicaria l'ús, perquè definitivament són considerats termes políticament incorrectes.

Més enllà de la lliçó moral i de l'exercici de sinceritat, la d'Espinàs és sempre una prosa que fa de bon llegir. Un exemple d'un català senzill i impecable. En recomano absolutament la lectura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada