dissabte, 7 de maig del 2016

Les aigües de l'eterna joventut


LEON, Donna; Les aigües de l'eterna joventut; Ecicions 62 (col·leció El Balancí, número 752); Barcelona, 2016).

Les aigües de l'eterna joventut és la meva primera novel·la de Donna Leon (pronunciat [líon]) i, doncs, l'única de la sèrie del comissari Guido Brunetti.

Mireu-ne la portada: el nom de l'autora apareix més gran que el títol de l'obra. Això, per a mi, és sospitós: aquest llibre fa ferum de "best seller", amb tot el que significa, de negatiu. Ho sento, no hi puc fer més.

Això, no obstant, feia temps que tenia ganes de llegir un llibre de la sèrie. La novel·la policíaca m'agrada i, per a mi, el terme subgènere no és pejoratiu (però el de "best seller", sí; sóc incoherent, ja ho sé).

He de dir que és nota que es tracta d'una novel·la escrita per una dona (i traduïda per una altra, tot sigui dit). Tampoc això és dolent, en la meva opinió. Penseu que no he dit que sigui literatura per a dones; he dit que és literatura escrita per una dona. I això significa que hi ha un enfocament diferent del que probablement triaria un home. M'explico. Hi ha un interès especial per les relacions socials, per la roba, pel menjar, per les emocions... Tots aquests marcadors són més intensos del que ho serien, crec, en una novel·la policíaca escrita per un home. Per posar un exemple, el meu admirat Pedrolo segurament resoldria el tema d'un dinar amb una oració seca i plena de mala bava i avall! No és el cas de Donna Leon. Ara bé, també autors policíacs masculins donen molta importancia al menjar, Vazquez Montalbán i Camilleri, sense anar més lluny. Vull dir que no hi trobo cap mal que Leon faci èmfasi en tot això, només constato que tinc la sensació que té a veure amb la seva condició de dona. I crec que ja he dit abans en aquest blog que considero que la millor novel·la catalana del segle XX és La Plaça del Diamant, que tampoc és literatura per a dones.

El que no m'agrada és que és una novel·la amb poca acció, amb poca violència. Amb massa burocràcia i despatxos i amb poca sang. Això és una qüestió de gust i jo sóc més dels esquitxos de sang i vísceres d'un Pedrolo o d'un Fuster.

Per altra banda, veig el Brunetti una mica totxo, amb un cert complex d'inferioritat social, i sense l'agudesa dialògica del Rubén Bevilacqua (en general, de tots els personatges de la sèrie de Lorenzo Silva protagonitzada per aquest guàrdia civil; i he de reconèixer que això és una mica fals: el nivell d'intelligència general de la raça humana no dóna perquè es trobi una concentració tal de diàlegs estupends com trobem a les seves obres, però m'agrada). És massa real, el Brunetti, ves.

Amb tot, la novel·la és intel·ligent i fa de bon llegir. Malgrat tots els aparents retrets que hi ha més amunt (que quedi clar: no ho són), en recomano la lectura. Reformulo l'oració: precisament per tots aquells aparents retrets, recomano aquesta novel·la.

diumenge, 1 de maig del 2016

Bodas de sangre


GARCÍA LORCA, Federico; Bodas de sangre; Ediciones Cátedra (Col·lecció Letras Hispánicas, núm. 231); Madrid, 2007.

Amb Bodas de sangre, Federico Garcia Lorca va voler demostrar que escriure tragèdia en el sentit aristotèlic del terme era posible a l'Europa del segle XX. Tot això emmarcat en la polèmica que sostenia que la literatura europea ja només podia produir drames burgesos desproveïts de la grandesa (i de l'absurditat, tot s'ha de dir) de la tragèdia grega clàssica.

Això sí, Lorca va fer trampa. Sí que escriu una tragèdia en l'entorn literari europeu però situant l'acció a la seva Andalusia. I quan dic "la seva Andalusia" no vull dir Andalusia, sinó l'Andalusia profunda de Federico García Lorca, aquella terra a mig camí entre la realitat de la vetlla i el món oníric, aquella terra de la violència, de la sang i de la pulsió sexual a flor de pell. Sí, Lorca fa una tragèdia. En majúscules i potser a l'únic lloc on era possible. O potser no, perquè també hi ha la Sicília profunda, la Irlanda profunda...

Lorca escriu una peça teatral perfecta, de personatges condemnats pel destí, de titelles que són empesos cegament cap al desenllaç sanguinolent. Una obra en què no sobra ni una paraula, ni una acotació. Una gran obra que, tot sigui dit, no va gaudir d'èxit de públic fins que no va passar per la "traducció escènica" de la Xirgú (que, el que són les coses, no és que fos precisament una dona rural andalusa).

He gaudit molt de la relectura d'aquesta obra mestra. No cal dir que és una aposta segura.