divendres, 18 de març del 2016

Pedra de Tartera



BARBAL, Maria; Pedra de tartera; Editorial Columna (col·lecció Labutxaca); Barcelona, 2008.

Sempre havia relacionat, pel nom, Camí de sirga i Pedra de tartera, però no tenen res a veure. La novel·la que avui m'ocupa és una narració senzilla amb una protagonista, una dona humil de muntanya (el Pallars), que ens explica la seva vida d'una manera linial, és a dir, començant per la infantesa i acabant per la vellesa. Ja sabeu que jo, de bell antuvi, desconfio de la senzillesa narrativa; però, si a Pedra de tartera hi ha paranys amagats, jo no els sé veure.

La protagonista narradora, de nom Conxa, ens va desgranant el rosari de petites alegries i petites penes de la seva existència: en acabar la infantesa ha d'anar a viure amb una tia perquè a casa seva eren massa boques a alimentar; es va fent a la seva nova vida i aprèn a estimar aquells parents que l'han acollida; coneix el que serà el seu marit i es casen, vénen els fills i la vida, dins de la rutina marcada per les feines i els temps de la muntanya, sembla entrar en un espai de placidesa que, ves per on, es trencarà per la guerra civil, en acabar la qual el seu marit és executat per les tropes franquistes per haver-se significat (i encara no gaire) durant la República. 

A partir d'aquest moment les alegries es fan cada cop menys presents i les triesteses van guanyant la partida: Conxa considera que, malgrat ser una dona de menys de quaranta anys, la seva vida ja ha fet el tomb cap a la davallada i es limita a passar el temps procurant no destorbar. Els fills van creixent, arriben els néts i, ja gran, ha d'abandonar la casa que havia estat de la seva tia i anar a viure a Barcelona, una ciutat que no li fa el pes i on espera que arribi la mort.

No cometem l'error de pensar que Pedra de tartera és una versió muntanyenca de La Plaça del Diamant encara que la temàtica pugui assemblar-se. No es tracta de dues novel·les comparables ni per l'estructura ni per l'estil ni per la intenció de les autores. Tampoc per la qualitat.

Però amb això no vull criticar la novel·la de Barbal. Per si no ho sabeu, considero La Plaça del Diamant la millor novel·la catalana del segle XX (amb permís d'Incerta glòria). Això no obstant, Pedra de tartera és una obra ben escrita, de lectura agradable, amb un vocabulari ric i pintoresc, amb un ritme tranquil i proporcionat i la lectura de la qual recomano sense cap mena de recança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada